Cristina Bueno  és l’autora revelació de l’any amb Sostres , una obra autobiogràfica sobre un accident de moto i les hores i dies següents passats en un hospital menjant sostres, com diu el títol, durant els quals va poder experimentar la soledat i reflexionar sobre la vida. 

Aquí tenim l’oportunitat de conèixer-la una mica millor i saber què ha representat aquesta obra a la seva vida. 

Com sorgeix la idea de crear Sostres ?

Com que es tractava d’una beca i tenia el temps limitat per desenvolupar el còmic vaig pensar que em seria més fàcil si començava coneixent prèviament el principi i el final de la història. D’aquí que sigui un còmic autobiogràfic. L’estiu de Sostres  va ser brutal. De fet, alguna vegada havia comentat mig en broma que faria un còmic sobre el tema. 

D’on et ve la passió pel dibuix?

Em recordo dibuixant des de sempre. De petita m’encantava rebre les cartes amb il·lustracions que ens enviava la meva tieta des d’Alemanya. Sovint les copiava (amb poca traça) i intentava imitar-ne els traços de llapis i el color. La meva mare em donava la responsabilitat de guardar els seus dibuixos i allò m’omplia d’orgull (era tot un risc, vist com acaben els fulls de paper en mans d’una criatura). Tot i això, jo de gran volia ser inventora. No em plantejava que ser dibuixant fos una professió.

T’has format en alguna escola professional?

Vaig estudiar Art Gràfic a l’ Escola JOSO de Barcelona. Aleshores tenia un interès escàs pels còmics. A part dels de Mortadelo   y   Tintín , que feia anys que eren als prestatges de casa, va ser llavors quan vaig començar a tenir els primers còmics. Allà se’m va despertar la curiositat pel món de la vinyeta, però la veritat és que no em va començar a apassionar fins fa relativament poc. M’encanta la narrativa visual i el que pot arribar a contenir o amagar una sola vinyeta, fins i tot en absència de diàleg. 

Què és el que t’ha semblat més complicat del procés creatiu?

El més complicat: fugir de la història autocomplaent i aconseguir que allò que fas agradi a algú més a part de tu (i no saber del cert si ho has aconseguit o no).

Enfrontar-me a les meves carències també ha sigut una part complexa. Has llegit tantes novel·les gràfiques que penses que se’t deu haver enganxat alguna cosa, que t’hauria de ser més fàcil fer-te entendre i que podràs utilitzar segons quin recurs amb facilitat. Al final, el que serveix és allò que has après. Ara sé què em manca, què em costa més i on em puc encallar. I encara millor: ara ja tinc el meu primer còmic i, a partir d’aquí, tot és escalar.

I a nivell professional?

No volia fer un còmic trist, jo. Va ser un estiu molt dur, sobretot per a la meva família. Potser aquest era el problema. Gran part de la dificultat va raure en passar l’experiència pel sedàs i veure què volia que aparegués i què no. Estampar una vivència tan personal no ha sigut fàcil.

Creus que aquesta obra ha sigut terapèutica per a tu després de l’accident?

D’alguna manera sí. Reflectir-lo en aquest cas en forma de còmic és com deixar-lo tancat. I s’agraeix. Recordar i plasmar coses des de la perspectiva del temps fa que tot sigui més suau. Sempre queden les cicatrius físiques i alguna tara, però a això només és qüestió d’acostumar-s’hi.

És un còmic que desborda de feminitat. Creus que va destinat a un públic femení en concret?

No m’havia plantejat que fos un còmic femení, tot i que el meu germà gran es fum de la falta de sexe i violència. Potser sí que ho és. Penso que és una història que pot llegir qualsevol, que és curteta, i que té molt de mi.

Tens cap altre projecte en ment? T’has quedat amb les ganes de més?

Tinc un munt de notes preses en diverses llibretes que espero desenvolupar i, amb el que he après aquesta vegada, espero tornar a publicar. Hi treballaré. Sempre hi ha ganes de més, i ja no vull ser inventora.

El còmic en català és un completíssim catàleg del període, fins ara, menys documentat de l’edició de còmics en el nostre idioma, el que va del final de la Guerra Civil (1939) fins a l’actualitat (2011). Aquest llibre és, sens dubte, un salt qualitatiu en l’estudi de la cultura popular catalana, i un material d’estudi indispensable per a historiadors i aficionats.

Jo vaig néixer una mica perjudicat. Des de ben petit ja m’agradava col·leccionar-ho tot. Cromos, monedes, segells, xapes de begudes, paquets de tabac, capses de llumins, banderins, soldadets, cotxes, tancs, avions i, és clar, tebeos.

I  ben aviat vaig descobrir els catàlegs. Catàlegs de segells i monedes. Però, ai las!, de res més. I poc a poc es va anar formant en el meu cap la idea d’un catàleg de tebeos.

Vaig començar pels que tenia a casa… Els Cavall Fort, L’Infantil, Tintin, Espirú  i els Capitans Truenos, Jabatos i Hazañas Bélicas. I de seguida ho vaig separar d’una manera natural per idiomes.

Anys després, el 1980, vaig tenir l’oportunitat de publicar amb Josep Mª Delhom, el primer catàleg de tebeos fet a Espanya. I, des d’aleshores, sempre he cregut en la importància d’un catàleg dels tebeos publicats en català.

És per tot això, i demano disculpes per començar parlant de mi i no de l’autor, que em considero un privilegiat al ser l’editor d’aquest primer treball sobre el còmic en català d’en Jordi Riera.

No sé si es pot imaginar fàcilment la feinada que hi ha al darrera de totes i cadascuna de les dades que aporta. Feina i sobre tot voluntat de seguir endavant.
El primer llibre que es publica sobre un tema és, per a mi, sempre el més important. I, en aquest cas, no tinc cap dubte que esdevindrà una referència obligada durant anys.

Jordi Riera ha recorregut el país a la recerca d’edicions desconegudes o oblidades. S’hi ha deixat la pell. I ho ha fet amb la convicció de la seva utilitat. Jo li dono les gràcies per la seva tasca.

El llibre sortirà en un moment important per al còmic en català. Per primera vegada hi ha una regularitat en la publicació de llibres d’historieta. Del manga, al Maus de Spiegelman, amb l’aparició d’ autors com Quim Bou, Eduard Torrents, els Deamo Bros. i Aleix Saló, per mencionar alguns dels publicats per Glénat. Amb fenòmens com Arrós Covat i Fills dels 80. I, també, amb la traducció d’obres de referència com L’Hivern del Dibuixant de Paco Roca i María i Jo de Miguel Gallardo.

Sense oblidar els eterns Cavall Fort i Tretzevents als que s’han sumat Camacuc al Pais Valencià i Esquitx a les Illes.

Comptem també amb un Premi Nacional d’Historieta i amb el projecte d’un Museu del Còmic.

El Còmic en Català de Jordi Riera ajudarà a conèixer la gran quantitat d’edicions que finalment han anat sortint al cap dels anys en català i a estimular una industria a la que només li falta acabar de decidir-se a fer un passet endavant.

Joan Navarro

I per si no ho sabies o l’has oblidat, el Captain Bíceps va néixer en un còmic i és una genial creació de Zep, el pare del no menys genial Titeuf. En el catàleg d‘Edicions Glénat pots trobar tres àlbums protagonitzats per aquest invencible superheroi que només li té por a la seva mare.

En l’article que pot llegir-se a continuació, Hernán Migoya comenta les característiques de les dues adaptacions i desgrana les vicissituds de l’ardu procés de convertir una obra teatral en una novel.la gràfica.

L’AVENTURA D’ADAPTAR UN DRAMA

Hernán Migoya

La recent moda de fer adaptacions al còmic de pel.lícules o sèries audiovisuals,importada dels Estats Units (com gairebé tot), és un costum que respón normalment a una mera política de recolzament mercantil d’una aposta d’oci comercial, sense gaire a veure amb inquietuts culturals o pretensions artístiques.

Sortosament, el material que aquí ens ocupa no és una superproducció de Hollywood, sinó que aquest llibre que vosté sosté a les seves mans és l’adaptació a historieta d’una obra mestra, potser L’OBRA MESTRA, del teatrecatalà: Terra baixa de l’Àngel Guimerà, propiciada al mateix temps per la seva excel.lent adaptació a cinema, o millor hauríem de dir a la televisió, com a telefilme, de la mà de TV3 i Fausto Producciones.

Quan un s’enfronta a una matèria prima d’aquesta qualitat (i amb l’aliança d’el Quim Bou, un dels millors dibuixants catalans del nostre temps), el que podría ser un encàrrec més o menys entretingut i interessant, acaba sent un repte apassionant: com volcar un clàssic del teatre al llenguatge de la historieta.

Les fonts

El primer que com a guionista d’aquesta adaptació calia fer, és clar, consistia en fer-se amb una bona edició del llibret original.

En aquest cas, vaig optar per la relativament recent edició que el 2004 va fer Laertes a cura de l’eminent Laura Borràs Castanyer. Vaig triar aquesta opció pel fet que no només era una edició comentada de la integritat del texte, sinó perquè a més es contrastaven totes les seves versions conegudes, i les notes a peu de pàgina em semblaren sempre oportunes, justificades, esclaridores. L’erudició de Borràs Castanyer em va ser de gran ajut, com també la seva sana perspectiva allunyada de tota amenaça de “correcció política” constrenyent i castrant dels temps que vivim, sinò enfocada amb l’objectiu prioritari de transmetre als lectors d’avui l’essència total i real del què el Guimerà volia expressar amb la seva obra.

Així, no només comptava amb la per altra banda molt apropiada adaptació (sobre tot, de llenguatge) que Fausto Producciones va encarregar pel rodatge de la seva “TV movie”, i que m’indicava quines escenes es fèien servir i quines no (o quines es modificaven) a la pel.lícula; sempre vaig consultar la font original, per mantenir la nostra versió el més fidel possible, fins i tot fent servir aquells textes expurgats a versions modernes però que considerava conservaven molt d’interés i bellesa (com les inesperades i intenssísimes confesions de la Marta i el Sebastià, especialment).

La literalitat

Retrat d’Angel Guimera, autor Ramón Casas

A l’hora d’adaptar una obra original a un altre mitjà, sempre sorgeixen les mateixes qüestions: fins a quin punt s’ha de ser fidel a l’obra? Fins a quin punt es pot sintetitzar, recrear, “inventar” el seu esperit, allò que l’ha fet o pot fer universal?

Jo sóc molt partidari de les versions lliures i personals en la contínua anada i tornada que respecte de la tradició cultural constitueix la producció artística de cada época. En el fons, tot el que els artistes creem és una versió de quelcom anterior.

Però en aquest cas, el Quim i jo no estàvem fent una adaptació lliure i personal, per iniciativa propia, de Terra baixa: ens havien encarregat fer aquesta adaptació, pel motiu de la seva adaptació cinematográfica. Per tant, havíem d’intentar ser fidels a l’obra i potenciar la vessant difusora de les seves virtuts preexistents, o això vam decidir almenys.

D’altra banda, hi ha obres de teatre (la gran majoria dels clàssics) que despullades del texte ja no són les mateixes. Com el Shakespeare, Terra baixa és també verb. Sense els seus monòlegs i diàlegs d’un català meravellosament mundà i profund alhora, ens quedaria l’anècdota d’una història trista i comú
succeïda al món rural. En Terra baixa, l’essència és també l’envoltori: el text.

Terra baixa no és una obra realista. Si fos realista, no tindria ni la meitat de diàlegs. Pero el seus diàlegs aporten la seva prodigiosa força darrera les accions: allò què la converteix en un drama tremendista que denuncia la submissió d’una classe treballadora envers el “hisendat” però amb una dosi de
passió extraordinària, és la seva paraula.

És per això que la literalitat de la forma parlada era important mantenir-la a la seva versió historietística. Si haguèssim tret o fet dels diàlegs un sucedani fácil de consumir, haguèssim robat i malbaratat l’essència de Terra baixa. Vàrem intensificar, això sí, aquests elements tremendistes i inherents de  l’ambient, de l’atmòsfera i dels personatges tot el que vam poder, donat que tant Quim com jo ens trovem molt a gust en aquesta clau estilística.

Omissions i afegits

És clar que no tot el què hi ha a l’obra roman al còmic. Per començar, si haguéssim ficat tots els diàlegs que conté l’obra, aquest volum seria el doble de
gruixut. No és així. Per expurgar els elements “prescindibles” (si se’m permet aquesta cruel expressió), el què vaig primar va ser, naturalment, la lógica i trascendència de les accions narrades, primer; després, la importancia i bellesa d’uns diàlegs sobre d’altres; i per últim, la validesa artística de cada moment (cosa que respón a un criteri subjectiu, és clar).

Així, vaig decidir treure gran part dels diàlegs entablats entre els Perdigons (la familia testimoni de tot el drama), donat que per mi l’única cosa una mica caduca i torpe de Terra baixa, més d’un segle després de la seva estrena, és precisament les converses dels “corus” entorn dels protagonistes, així com el
seu moviment escènic. Per sort, el.liminant algunes intervencions corals no es perdia gran cosa de la intensitat i fulgor de l’obra. Poc més s’ha sacrificat per aquesta versió de còmic.

Els elements afegits són fàcils d’imaginar: un més gran moviment i canvi “escènic”, donat que, tal com pasa al telefilm, el còmic no és condicionat per les limitacións d’un sol escenari, com a la força havia d’adoptar la forma de representació de Terra baixa, abans de tot peça teatral. Al còmic un pot ficar
els escenaris que vulgui, és per això que l’acció transcorreix més naturalment a diversos llocs suggerits pel propi desenvolupament dramàtic.

Fins i tot el còmic té un avantatge sobre el cinema, en aquest sentit: nosaltres (els historietistes) no ens hem de sometre a la dictadura d’un pressupost a
l’hora d’oferir “localitzacions”: és a dir, si volem ficar deu escenaris diferents perquè la història ho demana, ho podem fer. Al cinema, cada localització
diferent costa diners: trovar-la, decorar-la, transportar l’equip d’actors i tècnics allà…

És per això que a aquest còmic ens hem pogut donar el luxe de mostrar la infantesa de la Nuri a una Barcelona finisecular (meravellosa crònica que
demanava a crits la seva visualització), o fins i tot la participació “estel.lar” deSant Miquel i la seva visita a un particular Infern.

Logística i “còmplices”

Amb l’ajut de l’editor Félix Sabaté per part d’Ediciones Glénat i del Ramon Vidal i l’Arantxa Zunzunegui per part de Fausto Producciones, el Quim Bou i servidor vàrem emprendre l’adaptació de Terra baixa en un tepms limitadíssim, per poder fer coincidir l’estrena de la pel.lícula en TV3 amb el llançament
de l’àlbum d’historieta. Tots dos estem molt agraïts a les tres persones esmentades, que amb el seu entusiasme, esforç i constància van estar sempre
al darrera recolçant-nos en tot.

Tan poc de temps va tenir el Quim per poder consumar la seva esplèndida feina (ell, com el Manelic, viu a la muntanya i allà és feliç, lluny del mundanal soroll urbà de la terra baixa), que ni un dia va poder prendre’s per visionar el muntatge gairebé definitiu del telefilm. Jo vaig tenir la sort de poder veure’l
a meitat del nostre procés creatiu, i confeso que em va conmocionar: no només transmet perfectament l’esperit de l’obra, sinó que amb la seva opció estética radical i un plantejament proper al western (es podria definir com un western rural), l’Isidre Ortiz assoleix una magnífica adaptació de Terra baixa i aconsegueix fer, en la meva humil opinió, el seu millor filme fins al moment. A partir d’ara, a més, será difícil imaginar el Manelic sense els trets i l’expressivitat impressionant de l’Ernest Villegas.

Quin Quim!

Sempre havia somiat treballar amb el Quim Bou. Aquesta va ser sens dubte una altra raó de pes i el millor al.licient per acceptar aquest atractiu encàrrec.

Conéc el Quim des de fa, no sé, vint anys???!, i mai no havíem coincidit com a parella creativa en el món del còmic. Jo ja era conscient de sobres del seu gran talent i també sabia de la seva honestitat personal. El que no havia gaudit de primera mà era la seva professionalitat a prova de bombes. Molts historietiste i guionistes d’aquest gremi hauríem d’aprendre de la seva humil.litat i capacitat resolutiva.

Bàsicament, el mètode de feina que vàrem aplicar va ser el d’un “mà a mà” pràcticament diari: jo li enviaba el guió de cada pàgina assolit, ell l’adaptava més o menys estrictament (sempre m’agrada deixar cert marge de llibertat planificadora als dibuixants amb què treballo i ell també m’ho va demanar en aquest cas) i m’enviaba de volta l’art ja acabat. Tant el Quim com jo portem tant de recorregut a la professió historietística, que rara vegada teníem cap dels dos alguna objecció: ell de vegades em demanava que retallés més els diàlegs en alguna part concreta que ofegava massa la preponderància visual; jo potser li senyalava alguna corresponència forçada d’algun personatge entre vàries vinyetes… i poc més.

L’alegria del dia era rebre la pàgina corresponent en un pdf adjunt per correu electrònic, on un es podia meravellar amb l’eficàcia plàstica del Quim: en un temps rècord, ha creat una obra de textura i plasticitat fabuloses.

I juraria que les influències gràfiques del Robert Crumb i el Richard Corben mai no havien estat al serveï d’un clàssic català.

Ha estat una col.laboració tan fluïda que espero que es torni a repetir (això va per tu, Quim!).

L’objectiu

Tant el Quim com jo estem molt contents i satisfets de poder posar el nostre gra de sorra a la transmissió d’una de les obres més fonamentals de la nostra cultura. El nostre ideal seria que aquesta adaptació a còmic de Terra Baixa es faci servir en col.legis, instituts, universitats i biblioteques, i sigui un primer punt de trobada de les noves generacions de catalans (i catalanòfils) amb l’obra de l’Àngel Guimerà, com també ho será la seva adaptació televisiva.

El segon punt de trovada ideal seria una sala de teatre, és clar.

Paleta de colors

El proper dimarts 26 de juliol es presenta “Sóc de Poble” a la Fnac Arenas de Barcelona, amb l’Albert Monteys com a mestre de cerimònia. El flyer de la presentació ve en dos moderníssims models!