El proper 15 de novembre es presentarà el llibre El còmic en català, de Jordi Riera, a la llibreria La Gralla (Plaça Cabrits, 5. Granollers). La presentació començarà a les 19.30h i comptarà amb la presència de l’autor i Joan Navarro (director d’Edicions Glénat)
El còmic en català és un completíssim catàleg del període, fins ara, menys documentat de l’edició de còmics en el nostre idioma, el que va del final de la Guerra Civil (1939) fins a l’actualitat (2011). Aquest llibre és, sens dubte, un salt qualitatiu en l’estudi de la cultura popular catalana, i un material d’estudi indispensable per a historiadors i aficionats.
Ja està a la venda El còmic en català, un catàleg sistematitzat de tots els tebeos que s’han publicat en la nostra llengua, des de les primeres revistes fins als webcomics. A continació reproduïm el pròleg del llibre, en el que Joan Navarro parla sobre la importància d’aquest monumental treball de recerca de Jordi Riera.
Jo vaig néixer una mica perjudicat. Des de ben petit ja m’agradava col·leccionar-ho tot. Cromos, monedes, segells, xapes de begudes, paquets de tabac, capses de llumins, banderins, soldadets, cotxes, tancs, avions i, és clar, tebeos.
I ben aviat vaig descobrir els catàlegs. Catàlegs de segells i monedes. Però, ai las!, de res més. I poc a poc es va anar formant en el meu cap la idea d’un catàleg de tebeos.
Vaig començar pels que tenia a casa… Els Cavall Fort, L’Infantil, Tintin, Espirú i els Capitans Truenos, Jabatos i Hazañas Bélicas. I de seguida ho vaig separar d’una manera natural per idiomes.
Anys després, el 1980, vaig tenir l’oportunitat de publicar amb Josep Mª Delhom, el primer catàleg de tebeos fet a Espanya. I, des d’aleshores, sempre he cregut en la importància d’un catàleg dels tebeos publicats en català.
És per tot això, i demano disculpes per començar parlant de mi i no de l’autor, que em considero un privilegiat al ser l’editor d’aquest primer treball sobre el còmic en català d’en Jordi Riera.
No sé si es pot imaginar fàcilment la feinada que hi ha al darrera de totes i cadascuna de les dades que aporta. Feina i sobre tot voluntat de seguir endavant.
El primer llibre que es publica sobre un tema és, per a mi, sempre el més important. I, en aquest cas, no tinc cap dubte que esdevindrà una referència obligada durant anys.
Jordi Riera ha recorregut el país a la recerca d’edicions desconegudes o oblidades. S’hi ha deixat la pell. I ho ha fet amb la convicció de la seva utilitat. Jo li dono les gràcies per la seva tasca.
El llibre sortirà en un moment important per al còmic en català. Per primera vegada hi ha una regularitat en la publicació de llibres d’historieta. Del manga, al Maus de Spiegelman, amb l’aparició d’ autors com Quim Bou, Eduard Torrents, els Deamo Bros. i Aleix Saló, per mencionar alguns dels publicats per Glénat. Amb fenòmens com Arrós Covat i Fills dels 80. I, també, amb la traducció d’obres de referència com L’Hivern del Dibuixant de Paco Roca i María i Jo de Miguel Gallardo.
Sense oblidar els eterns Cavall Fort i Tretzevents als que s’han sumat Camacuc al Pais Valencià i Esquitx a les Illes.
Comptem també amb un Premi Nacional d’Historieta i amb el projecte d’un Museu del Còmic.
El Còmic en Català de Jordi Riera ajudarà a conèixer la gran quantitat d’edicions que finalment han anat sortint al cap dels anys en català i a estimular una industria a la que només li falta acabar de decidir-se a fer un passet endavant.
No t’ho pots perdre: des del passat 12 de setembre el Canal Super3 emet les fabuloses i delirants aventures del Captain Biceps (dilluns a divendres de 14,45 a 15h). Per obrir boca, al web de la cadena pots veure un capítol complet: Capità Bíceps vs. El Bufador.
I per si no ho sabies o l’has oblidat, el Captain Bíceps va néixer en un còmic i és una genial creació de Zep, el pare del no menys genial Titeuf. En el catàleg d‘Edicions Glénat pots trobar tres àlbums protagonitzats per aquest invencible superheroi que només li té por a la seva mare.
El proper divendres 9 de setembre Edicions Glénat publicarà una adaptació al còmic de Terra Baixa, la immortal peça teatral d’Àngel Guimerà. Realitzada pel guionista Hernán Migoya i el dibuixant Quim Bou, aquesta versió en vinyetes neix de la col.laboració de Glénat, TV3 i Fausto Producciones. La televisió nacional catalana estrenarà la seva pròpia adaptació del clàssic a la petita pantalla el diumenge 11 de setembre.
En l’article que pot llegir-se a continuació, Hernán Migoya comenta les característiques de les dues adaptacions i desgrana les vicissituds de l’ardu procés de convertir una obra teatral en una novel.la gràfica.
L’AVENTURA D’ADAPTAR UN DRAMA
Hernán Migoya
La recent moda de fer adaptacions al còmic de pel.lícules o sèries audiovisuals,importada dels Estats Units (com gairebé tot), és un costum que respón normalment a una mera política de recolzament mercantil d’una aposta d’oci comercial, sense gaire a veure amb inquietuts culturals o pretensions artístiques.
Sortosament, el material que aquí ens ocupa no és una superproducció de Hollywood, sinó que aquest llibre que vosté sosté a les seves mans és l’adaptació a historieta d’una obra mestra, potser L’OBRA MESTRA, del teatrecatalà: Terra baixa del’Àngel Guimerà, propiciada al mateix temps per la seva excel.lent adaptació a cinema, o millor hauríem de dir a la televisió, com a telefilme, de la mà de TV3 i Fausto Producciones.
Quan un s’enfronta a una matèria prima d’aquesta qualitat (i amb l’aliança d’el Quim Bou, un dels millors dibuixants catalans del nostre temps), el que podría ser un encàrrec més o menys entretingut i interessant, acaba sent un repte apassionant: com volcar un clàssic del teatre al llenguatge de la historieta.
Les fonts
El primer que com a guionista d’aquesta adaptació calia fer, és clar, consistia en fer-se amb una bona edició del llibret original.
En aquest cas, vaig optar per la relativament recent edició que el 2004 va fer Laertes a cura de l’eminent Laura Borràs Castanyer. Vaig triar aquesta opció pel fet que no només era una edició comentada de la integritat del texte, sinó perquè a més es contrastaven totes les seves versions conegudes, i les notes a peu de pàgina em semblaren sempre oportunes, justificades, esclaridores. L’erudició de Borràs Castanyer em va ser de gran ajut, com també la seva sana perspectiva allunyada de tota amenaça de “correcció política” constrenyent i castrant dels temps que vivim, sinò enfocada amb l’objectiu prioritari de transmetre als lectors d’avui l’essència total i real del què el Guimerà volia expressar amb la seva obra.
Així, no només comptava amb la per altra banda molt apropiada adaptació (sobre tot, de llenguatge) que Fausto Producciones va encarregar pel rodatge de la seva “TV movie”, i que m’indicava quines escenes es fèien servir i quines no (o quines es modificaven) a la pel.lícula; sempre vaig consultar la font original, per mantenir la nostra versió el més fidel possible, fins i tot fent servir aquells textes expurgats a versions modernes però que considerava conservaven molt d’interés i bellesa (com les inesperades i intenssísimes confesions de la Marta i el Sebastià, especialment).
La literalitat
Retrat d’Angel Guimera, autor Ramón Casas
A l’hora d’adaptar una obra original a un altre mitjà, sempre sorgeixen les mateixes qüestions: fins a quin punt s’ha de ser fidel a l’obra? Fins a quin punt es pot sintetitzar, recrear, “inventar” el seu esperit, allò que l’ha fet o pot fer universal?
Jo sóc molt partidari de les versions lliures i personals en la contínua anada i tornada que respecte de la tradició cultural constitueix la producció artística de cada época. En el fons, tot el que els artistes creem és una versió de quelcom anterior.
Però en aquest cas, el Quim i jo no estàvem fent una adaptació lliure i personal, per iniciativa propia, de Terra baixa: ens havien encarregat fer aquesta adaptació, pel motiu de la seva adaptació cinematográfica. Per tant, havíem d’intentar ser fidels a l’obra i potenciar la vessant difusora de les seves virtuts preexistents, o això vam decidir almenys.
D’altra banda, hi ha obres de teatre (la gran majoria dels clàssics) que despullades del texte ja no són les mateixes. Com el Shakespeare, Terra baixa és també verb. Sense els seus monòlegs i diàlegs d’un català meravellosament mundà i profund alhora, ens quedaria l’anècdota d’una història trista i comú
succeïda al món rural. En Terra baixa, l’essència és també l’envoltori: el text.
Terra baixa no és una obra realista. Si fos realista, no tindria ni la meitat de diàlegs. Pero el seus diàlegs aporten la seva prodigiosa força darrera les accions: allò què la converteix en un drama tremendista que denuncia la submissió d’una classe treballadora envers el “hisendat” però amb una dosi de
passió extraordinària, és la seva paraula.
És per això que la literalitat de la forma parlada era important mantenir-la a la seva versió historietística. Si haguèssim tret o fet dels diàlegs un sucedani fácil de consumir, haguèssim robat i malbaratat l’essència de Terra baixa. Vàrem intensificar, això sí, aquests elements tremendistes i inherents de l’ambient, de l’atmòsfera i dels personatges tot el que vam poder, donat que tant Quim com jo ens trovem molt a gust en aquesta clau estilística.
Omissions i afegits
És clar que no tot el què hi ha a l’obra roman al còmic. Per començar, si haguéssim ficat tots els diàlegs que conté l’obra, aquest volum seria el doble de
gruixut. No és així. Per expurgar els elements “prescindibles” (si se’m permet aquesta cruel expressió), el què vaig primar va ser, naturalment, la lógica i trascendència de les accions narrades, primer; després, la importancia i bellesa d’uns diàlegs sobre d’altres; i per últim, la validesa artística de cada moment (cosa que respón a un criteri subjectiu, és clar).
Així, vaig decidir treure gran part dels diàlegs entablats entre els Perdigons (la familia testimoni de tot el drama), donat que per mi l’única cosa una mica caduca i torpe de Terra baixa, més d’un segle després de la seva estrena, és precisament les converses dels “corus” entorn dels protagonistes, així com el
seu moviment escènic. Per sort, el.liminant algunes intervencions corals no es perdia gran cosa de la intensitat i fulgor de l’obra. Poc més s’ha sacrificat per aquesta versió de còmic.
Els elements afegits són fàcils d’imaginar: un més gran moviment i canvi “escènic”, donat que, tal com pasa al telefilm, el còmic no és condicionat per les limitacións d’un sol escenari, com a la força havia d’adoptar la forma de representació de Terra baixa, abans de tot peça teatral. Al còmic un pot ficar
els escenaris que vulgui, és per això que l’acció transcorreix més naturalment a diversos llocs suggerits pel propi desenvolupament dramàtic.
Fins i tot el còmic té un avantatge sobre el cinema, en aquest sentit: nosaltres (els historietistes) no ens hem de sometre a la dictadura d’un pressupost a
l’hora d’oferir “localitzacions”: és a dir, si volem ficar deu escenaris diferents perquè la història ho demana, ho podem fer. Al cinema, cada localització
diferent costa diners: trovar-la, decorar-la, transportar l’equip d’actors i tècnics allà…
És per això que a aquest còmic ens hem pogut donar el luxe de mostrar la infantesa de la Nuri a una Barcelona finisecular (meravellosa crònica que
demanava a crits la seva visualització), o fins i tot la participació “estel.lar” deSant Miquel i la seva visita a un particular Infern.
Logística i “còmplices”
Amb l’ajut de l’editor Félix Sabaté per part d’Ediciones Glénat i del Ramon Vidal i l’Arantxa Zunzunegui per part de Fausto Producciones, el Quim Bou i servidor vàrem emprendre l’adaptació de Terra baixa en un tepms limitadíssim, per poder fer coincidir l’estrena de la pel.lícula en TV3 amb el llançament
de l’àlbum d’historieta. Tots dos estem molt agraïts a les tres persones esmentades, que amb el seu entusiasme, esforç i constància van estar sempre
al darrera recolçant-nos en tot.
Tan poc de temps va tenir el Quim per poder consumar la seva esplèndida feina (ell, com el Manelic, viu a la muntanya i allà és feliç, lluny del mundanal soroll urbà de la terra baixa), que ni un dia va poder prendre’s per visionar el muntatge gairebé definitiu del telefilm. Jo vaig tenir la sort de poder veure’l
a meitat del nostre procés creatiu, i confeso que em va conmocionar: no només transmet perfectament l’esperit de l’obra, sinó que amb la seva opció estética radical i un plantejament proper al western (es podria definir com un western rural), l’Isidre Ortiz assoleix una magnífica adaptació de Terra baixa i aconsegueix fer, en la meva humil opinió, el seu millor filme fins al moment. A partir d’ara, a més, será difícil imaginar el Manelic sense els trets i l’expressivitat impressionant de l’Ernest Villegas.
Quin Quim!
Sempre havia somiat treballar amb el Quim Bou. Aquesta va ser sens dubte una altra raó de pes i el millor al.licient per acceptar aquest atractiu encàrrec.
Conéc el Quim des de fa, no sé, vint anys???!, i mai no havíem coincidit com a parella creativa en el món del còmic. Jo ja era conscient de sobres del seu gran talent i també sabia de la seva honestitat personal. El que no havia gaudit de primera mà era la seva professionalitat a prova de bombes. Molts historietiste i guionistes d’aquest gremi hauríem d’aprendre de la seva humil.litat i capacitat resolutiva.
Bàsicament, el mètode de feina que vàrem aplicar va ser el d’un “mà a mà” pràcticament diari: jo li enviaba el guió de cada pàgina assolit, ell l’adaptava més o menys estrictament (sempre m’agrada deixar cert marge de llibertat planificadora als dibuixants amb què treballo i ell també m’ho va demanar en aquest cas) i m’enviaba de volta l’art ja acabat. Tant el Quim com jo portem tant de recorregut a la professió historietística, que rara vegada teníem cap dels dos alguna objecció: ell de vegades em demanava que retallés més els diàlegs en alguna part concreta que ofegava massa la preponderància visual; jo potser li senyalava alguna corresponència forçada d’algun personatge entre vàries vinyetes… i poc més.
L’alegria del dia era rebre la pàgina corresponent en un pdf adjunt per correu electrònic, on un es podia meravellar amb l’eficàcia plàstica del Quim: en un temps rècord, ha creat una obra de textura i plasticitat fabuloses.
I juraria que les influències gràfiques del Robert Crumb i el Richard Corben mai no havien estat al serveï d’un clàssic català.
Ha estat una col.laboració tan fluïda que espero que es torni a repetir (això va per tu, Quim!).
L’objectiu
Tant el Quim com jo estem molt contents i satisfets de poder posar el nostre gra de sorra a la transmissió d’una de les obres més fonamentals de la nostra cultura. El nostre ideal seria que aquesta adaptació a còmic de Terra Baixa es faci servir en col.legis, instituts, universitats i biblioteques, i sigui un primer punt de trobada de les noves generacions de catalans (i catalanòfils) amb l’obra de l’Àngel Guimerà, com també ho será la seva adaptació televisiva.
El segon punt de trovada ideal seria una sala de teatre, és clar.
El proper dimarts 26 de juliol es presenta “Sóc de Poble” a la Fnac Arenas de Barcelona, amb l’Albert Monteys com a mestre de cerimònia. El flyer de la presentació ve en dos moderníssims models!
Quan Edicions Glénat va llançar per primera vegada el 1988 la primera edició d’Ikkyu, amb prou feines podia pensar que estava aportant tanta grandesa a la història del manga a Espanya. Perquè Ikkyu no és només un manga de tema històric, ja que relata la biografia d’un monjo que va existir realment en els segles XIV i XV, sinó també un manga que va fer història, tant al seu país natal com en el nostre, sent considerat com una de les obres mestres de la historieta japonesa dels 90 i perquè va significar l’apogeu del seu autor, Hisagi Sakaguchi, que lamentablement va morir poc després d’acabar-la.
En el seu moment, Ikkyu va rebre crítiques més que favorables no només en els cercles del nostre país relacionats amb el còmic, sinó fins i tot amb la literatura en general.
CRÒNICA INACABADA DEL MESTRE
Sakaguchi Nascut el 5 de maig de 1946 al districte d’Arakawa, prop de Tòquio, Sakaguchi es va iniciar professionalment com a dibuixant d’animació el 1963, quan tot just comptava 17 anys, a Mushi Productions, el llavors recentment fundat estudi del mestre Osamu Tezuka. Allà col·laboraria en sèries tan emblemàtiques com Astroboy (Tetsuwan Atom), Kimba, el lleó blanc (Jungle Taitei), La Princesa Caballero (Ribon no Kishi) i altres. El 1969 abandona Mushi i es passa a la historieta, debutant amb Osaraba Shiro ("Deixa-ho enrere!"), publicat a la revista de manga "alternatiu" COM, precisament fundada pel mateix Tezuka dos anys enrere, ocasionalment, tornaria a la animació, intervenint, entre d’altres treballs, en l’especial televisiu Bandar Book (1978) i el llargmetratge Hi no Tori: Ai no Cosmozone (1980), tots dos de nou en col.laboració amb Tezuka.
De tornada al manga, el 1982 crea per Comic Kibo la sèrie de relats Juni Shoki Monogatari ("Dotze contes acolorits") i dos anys més tard aconsegueix un dels seus majors èxits amb Ishi no Hana ("Flors de pedra"), publicada per Comic Tom, un setmanari shonen editat per Shio Suppansha en el que Tezuka va publicar obres com Buddha o la inconclusa Ludwig B. Ambientada en la II Guerra Mundial i protagonitzada per un jove partisà iugoslau en lluita contra els nazis, tot i estar encara inèdita en castellà, ha estat publicada en francès per Vents d’Ouest.
El 1991 es passa a la ciència-ficció amb Version, un thriller futurista protagonitzat per Mitsura Happo, un investigador privat que viatja a Austràlia a la recerca d’un savi misteriosament desaparegut que ha creat un revolucionari bioxip. Version va ser el primer manga de Sakaguchi publicat a Espanya, de la mà de Glénat, el 1997. Per fi, el 1993 passa a la prestigiosa editorial Kodansha, per a la revista Comic Afternoon inicia la saga de Ikkyu la qual, després de més de 1.400 pàgines, arribarà a concloure tot just unes setmanes abans de deixar-nos per sempre el 22 de desembre de 1995.
QUI VA SER EL VERITABLE IKKYU?
Nascut el 1394 amb el nom de Segikumaru, fill il.legítim de l’emperador Gokomatsu i d’una concubina d’aquest, Ikkyu Sojun va créixer durant l’era Muromachi, una de les més llargues del Japó feudal, que s’estén des del 1338 al 1573, i durant el qual el país va ser sotmès a una dictadura militar pel clan dels Ashikaga. Als 6 anys inicia la seva vida monacal al monestir Angokuji, on s’inicia en la doctrina Zen. El moment àlgid de la seva existència li arriba al fer-se deixeble del monjo Kaso Sodon, qui li atorgaria el nom d’Ikkyu i li permetria trobar el seu despertar espiritual.
L’avidesa de poder i béns materials dels alts càrrecs religiosos va moure a Ikkyu a viure gairebé sempre aïllat de la societat, la qual solia satiritzar i criticar a través dels seus versos. De fet, va ser un dels grans noms de la poesia japonesa de la seva època, redactant habitualment els seus poemes en xinès clàssic, així com un talentós flautista i un dels iniciadors d’aquesta institució japonesa que és la cerimònia del te.
D’aquest singular personatge també va arribar a realitzar-se, alguns anys abans que el manga, una sèrie d’anime: Ikkyu-san, produïda per la Toei i estrenada el 1975. Centrada bàsicament en la infància del monjo, va gaudir d’una gran popularitat entre els teleespectadors més joves, arribant a mantenir-set anys en antena i durar un total de 296 episodis.
ALGUNA COSA SOBRE EL ZEN…
La doctrina Zen, íntimament lligada a la religió budista, es basa en la contemplació i meditació com el camí cap a l’obtenció de la il luminació d’un mateix, el propi terme "zen" deriva del xinès "chan", al seu torn procedent del sànscrit "dhyana", que precisament sol transcriure com "meditació". Aquesta doctrina, fundada pel mestre indi Bodhidharma (en japonès, Daruma), que cap a l’any 520 dC traslladar la seva residència a Xina, on la seva doctrina aconseguiria una ràpida expansió. D’aquí, aquesta s’estendria a altres països de l’Extrem Orient com Corea, Vietnam i, per descomptat, Japó; allà repercutiria notablement en les arts i en activitats domèstiques com l’esmentada cerimònia del te o els arranjaments florals.
Podem assegurar que el zen ha deixat la seva profunda empremta en els manga, la qual cosa es pot detectar especialment, a part del propi Sakaguchi i cenyint a noms ben coneguts a Europa, en autors com Jiro Taniguchi. Els que encara estiguin poc familiaritzats amb la narrativa gràfica japonesa i comparin aquesta amb els còmics occidentals, sovint solen sorprendre com els historietistas nipons acostumen a desglossar una mateixa acció al llarg de diverses vinyetes, i fins i tot diverses pàgines, la qual cosa, d’haver estat realitzada per un americà o un europeu, tot just abastaria una imatge. Tot això no significa, ni molt menys, que els manga tinguin un ritme lent, sinó que conviden a "assaborir" aquest mateix ritme. Tal com assegurava el gran Jean Giraud, àlies Moebius, al qual tant li debem per haver estimulat la penetració dels manga a Europa, en el seu pròleg aparegut en la nostra primera edició d’Ikkyu: "A mi m’agrada molt aquesta actitud en el manga consistent a mirar les coses amb molt d’amor. Per exemple, un personatge es passeja pel camp (…) i s’inclina sobre un rierol per mirar com neden els peixos entre dues pedres. El peix té una bellesa total, és EL peix amb el reflex de l’aigua. Es tracta d’una contemplació meravellada de les coses". Moebius, que va tenir com a mestre Zen el no menys insigne director de cinema i guionista Alejandro Jodorowsky, sabia perfectament el que deia.
RELLANÇAMENT
Amb el rellançament d’Ikkyu, us convidem a descobrir l’epopeia d’aquest singular monjo que, realçada per la bona feina gràfica de Sakaguchi, convida, seguint les pautes de la filosofia zen, a delectar visualment cada detall, cada expressió, cada posat de acció, i al mateix temps meditar sobre el sentit de l’existència del propi ésser humà, emulant al nostre immortal protagonista. No ens càpiga cap dubte que, si hagués viscut més temps, Sakaguchi ens hagués continuat sorprenent amb nous i meravellosos manga, però, a falta d’això, els quatre volums d’Ikkyu, juntament amb la resta de la seva obra, fan romandre entre nosaltres com un tresor uns valors, tant ètics com estètics, que són eterns. I més encara en una època que, igual que la que va viure Ikkyu, es pot qualificar també de turbulenta.
